Ja han passat uns dies, però la teua absència es fa present cada dia amb més força. No sabem si és la pena que tenim, o perquè ens adonem de tot el que has significat per a aquesta falla. Mirem endarrere i vegem tots eixos divendres de pluja, de fred, de vent, de calor, i tu en el casal, amb eixe somriure, amb eixa paciència, i de vegades com no, amb eixe prompte, que en moltes ocasions era tan necessari. Com oblidar les nits de carrossa, els enganxons amb Manuel, el no vaig més a fer carrossa, però l’endemà estaves allí, els dies de desfilades, en què mitja Dénia esperava el numeret que havíem preparat (ballarines, cort d’honor, bambolletes Freixenet) i tantes més.
Presentacions, teatre, futbol, pergamins, etc. I ara què fem? Ha estat tot tan ràpid, que ens hem quedat sense poder dir-te tot el que et mereixes. Hi ha molta gent de la falla que no ha arribat a conéixer-te, inclòs a saber de tu, però gràcies a gent com tu, que per desgràcia ja no esteu, en eixe treball en silenci, sense fer soroll, hem pogut arribar més enllà dels 75. Sols ens queda dir-te, que mai t’oblidarem, que t’estimen com tu has estimat aquesta falla, la teua falla. Fins aviat amic, faller.