Instantànies plenes d’emoció

La meua vinculació al barri de Baix la Mar en què vivia i treballava, així com la meua relació amb una família fallera de les de sempre, va donar lloc a viure les falles quasi des del primer moment.

És curiós, durant anys vaig viure i gaudir la festa des de fora i en aquell moment em sorprenia les grans despeses que calia realitzar en un monument que naixia amb el seu destí marcat pel foc. Era jo un absolut ignorat d’allò que és la Festa de les Falles.

L’any 2007, amb el nomenament de la meua neboda Cynthia com a Fallera Major 2008, és quan realment prenc contacte directe amb la Falla i la integració és total amb el nomenament com a President del meu nebot Juan (Joanet) a l’exercici 2014/2015. Realment és en aquest exercici faller quan comprenc el sentiment faller. Càmera en mà, com aficionat a la fotografia, vaig poder captar emocions i llàgrimes en el món faller. I d’aquesta manera, sense buscar-ho i quasi sense donar-me compte, vaig iniciar una nova etapa en la meua vida. La veritat és que no sabia el que em venia, per més que m’ho van advertir: prepara’t, em deien. Prompte va començar la feina i amb ella el descobriment d’allò que n’hi ha darrere d’una festa fantàstica que em va captivar en un any frenètic. Vaig comprendre l’orgull que se sent per pertànyer a Baix la Mar, per a mi la millor falla.

No va haver-hi ni un sol moment de descans, perquè cada cap de setmana estava ple d’esdeveniments: actes, dinars, festes, etc. De seguida em vaig incloure en el grup d’artística, per a mi el més dur de tots els que n’hi ha a Baix la Mar; encara hi pertany avui en dia i sent orgull per treballar amb ells, capitanejats per grans mestres carrosser com Manuel Marco i Sergio Garcia. He de dir que ells dos són treballadors incansables i sense dubte els millors artistes carrossers de Dénia; els premis aconseguits parlen per ells en la llarga trajectòria dedicada a la Falla.

D’aquesta etapa recorde les nits a la nau de la festa, treballant fins a altes hores de la nit i amb una frase que es repetia sense parar: No arribem! Vaig apegar boletes sense aturar-me i les llemes dels meus dits es van omplir de cremades. Van anar passant els dies i arribarem al dia més esperat, el de carrosses. És en eixe moment, en veure eixir la carrossa al carrer, quan els sentiments estan a flor de pell, quan l’emoció és brutal i és un moment compartit per totes i tots, grans i menuts. La comparsa, formada per persones de la comissió i organitzada per artistes de la falla és una altra instantània fascinant. Cada any em quede sorprés davant de tanta creativitat. I jo sense parar de fer fotos, una darrere d’una altra, perquè el meu objectiu capta cada moment fascinant i és tanta la motivació que em quede sense targeta de memòria.

El moment de la veritat arriba amb l’entrega de premis. Quin moment, el de descobrir el banderí, tota una barreja d’emocions: alegria, tristor…. És una mescla difícil d’ocultar en la cara de les persones que han treballat de valent per construir una carrossa o preparar una comparsa i aquest esforç no ha estat reconegut pel jurat amb un just premi.

Desprès de viure per primera vegada aquesta festa carrossera des de dins, considere que tenim motius per a sentir-nos orgullosos de la nostra falla i de pertànyer a ella. Per a mi una de les coses de què em sent més satisfet és de la quantitat de persones que he conegut, famílies amb qui vas contactant cada any, ampliant el cercle d’amistats i t’adones que el temps passa, i et quedes perplex quan repasses les fotografies i veus com discorre la vida a la Falla, perquè els més menuts es fan majors i les seues caretes, que la meua càmera captava en la comissió infantil, ara ja formen part de la gran.

També he tingut l’oportunitat de treballar en el llibret i ho he fet com a fotògraf. Realment no és un llibret sinó tot un llibre. Aquest també és un treball ingent i em sent orgullós de les persones que fan que la cultura forme part de la festa. Ells saben a qui em refereix, per a mi són GRANS.

Quasi aguaitant-nos als dies de festa gran, arriben les esperades paelles. Un dels esdeveniments més importants de la nostra falla, un dia en el qual tots els festers volen participar i on hem arribat a batre rècords d’assistència. Darrere d’aquesta festa n’hi ha una gran organització.

Quan mire enrere, quan recopile les fotos que he fet en aquests anys, puc veure el gran treball que n’hi ha darrere d’aquesta festa; un esforç brutal per a aconseguir un monument digne i guanyador; dinars al casal els diumenges, divendres per a compartir moments al carrer del Pont; tot regat amb una bona dosi d’harmonia, rialles i amistat.

I entre unes coses i unes altres, arriben les falles i els nervis estan a flor de pell: la plantà marca l’inici dels dies grans, les falleres i fallers s’acosten al carrer, quanta gana de festa, quanta gana de falles. Visitem altres districtes, tots volem guanyar, els altres també, clar, perquè l’esforç l’ha fet tothom. Arriben els premis, un clàssic del 17 de març: llàgrimes d’alegria, abraçades entre tots els que estem al saló de plenaris, altres vegades, moments menys dolços perquè no sempre es pot guanyar i de sobte ens plantem en el 19 de març, la nit de la cremà, moments bonics, sentiments contradictoris. Tot acaba i a la vegada comença de nou. Eixa és la màgia.

Visca la Falla Baix la Mar. Sempre al meu cor.

César Roa.