Les falles són una tradició que podríem comparar amb una moneda, un fenomen bilateral que té dues cares, per una banda trobem la de la festa, i d’una altra la del treball i l’ esforç. Tothom sembla relacionar la primera amb aquestes, però quan ens fixem en la segona, la cultura de l’esforç per aconseguir uns objectius (normalment presentar un magnífic monument), ja és més delicat i n’apareixen diverses opinions al respecte.
Malgrat haver de respectar totes les opinions, que podríem fins i tot classificar com a “filosofies”, n’hi ha d’algunes que contribueixen a l’essència i futur de les falles, i d’altres que no tant. Aquestes decisions sobre com s’han de viure les falles, com i quant s’ha de treballar, en quins aspectes es pot millorar, la destinació dels esforços… són les que modelen i acaben per esculpir les falles, la seva imatge, i conseqüentment, la seva supervivència.

Fent un gir de 180º en el meu discurs, voldria parlar d’allò que considere que són les falles, perquè si un no sap què són les falles, difícil és buscar el mode que no desapareguin. Les falles són una costum valenciana que influència molts aspectes de les nostres vides, per a bé tot siga a dit, com puguin ser les nostres amistats, capacitats per relacionar-nos amb altra gent, valors com el respecte, la humiltat, la paciència i la responsabilitat, i com he mencionat abans, la cultura de l’esforç. Des de ben petita, podríem dir que fins i tot, abans de nàixer, he estat dins d’aquest món i puc dir de primera mà, que t’envolta completament, i et fa emocionar-te, riure, et fica atacat perdut, et fa plorar, però a la fi i al cap, et fa sentir, i aquesta és una faceta que atrau a l’ésser humà, mogut i guiat per les seves sensacions. A més, per a fer aquesta festa cobrar vida, es necessària la col·laboració entre distints individus i la convivència que de vegades, es fa dura tot siga dit.

No tot es un camí de roses, com he mencionat abans es requereixen grans esforços i moltes hores de faena per arribar a veure els resultats buscats. Des de la perspectiva individual i especialment d’una xica, es fa encara més dur, perquè la vestimenta és un poc dura de portar. Al llarg de tota la meva “carrera” com a fallera he tingut problemes a l’hora de vestir-me, jo sóc la típica que s’alçava tots els dies de bon matí per anar a la perruqueria, i només poder llevar-me’ls per la vesprada ho feia. Els tacons em feien bamboies, les arracades em feien pupes, i els monyos em picaven a més no poder. Tot i això, mai no m’havia plantejat deixar-me la falla, perquè quan creixes com a faller, el teu esperit adopta eixa característica, i deixa un buit en tú quan no hi estàs.
En definitiva, podríem dir que les falles són part d’una cultura que t’atrapa i de la que és difícil escapar a pesar de les dificultats que comporta.

Neus Crespo Carrió

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vosté tinga la millor experiència d'usuari. Més info

acceptar
Grandària de la Font